Sinopale, Sinop-Turquía, septiembre 2008


foto: Foto: Zeynep Vuslat Bayoglu,
Taha Yüksek, Esra Bezircioglu,
Pinar Pelin Özer, Kübra Bas,
Kerem Yildirim, Aysun Ülger,
Ufuk Kiliç

“Allò què va ser, això serà, i allò què es va fer, això es farà; no hi ha res de nou sota el sol. Hi ha alguna cosa de la qual es pugui dir: “Mira, això és nou?” Ja existia en els segles que ens van precedir."

Ecl 1: 9-11

El territori com a cos expandit al llarg del temps i l'espai. La sang del sultà, vessada en el Camp de les Merles, inundada amb la sang de sis segles d'incomptables guerres. Els ulls i oïdes que miren i escolten cap a l'est, on ja no hi ha res per a mirar i escoltar. L'enemic d'ahir, bandera vermella trencada, ha tornat ara amb el seu antic adversari sota la mateixa insígnia a l'antic camp de batalla, bandera vermella, blava i blanca. Al mig, el cos expandit, bandera vermella i blanca, amb els seus braços, unint dos continents, orient i occident, passat i present, els tres vèrtexs del triangle. Mentrestant, nous sultans intenten construir nous imperis. Bandera vermella: perill.

... el concepte ...

La batalla del Camp de les Merles –Kosovo Polje-, el 1389, l'inici de l'expansió de l'imperi Otomà cap a Occident, la victòria i la mort de Murad I... La situació estratègica de Sinop com a centre d'espionatge de l'OTAN cap a la Unió Soviètica durant la Guerra Freda... Rússia i l'OTAN participant avui en les forces de manteniment de la pau i l'ordre a Kosovo sota la mateixa bandera, on també està Turquia...

...a partir d'aquests conceptes va sorgir la performance quan, de sobte, la història recent de Kosovo es repetia una altra vegada a la frontera oriental de Turquia... passat i present... tornaven a repetir-se entorn del país que uneix dos continents...

... i els colors... el blanc del guix, el vermell de les veles, el blau que vesteixo... els colors dels dos imperis

... la performance

Aquesta performance forma part de la meva línia de performances específiques al lloc i al temps. La característica fonamental d'aquest treball és l'existència d'un discurs, parlat o no, i la construcció d'objectes durant la performance, posats en el seu propi context al llarg de la performance. En aquest treball uso sovint la imatge de les armes d'assalt lleugeres com a objectes "culturals" que són presents en gairebé totes parts. Malgrat tenir un significat aparent molt clar, considero que, com a imatges, les armes tenen una gran ambigüitat que els permet múltiples lectures. En la seva utilització no hi ha una fascinació per l'objecte com a tal, sinó la confirmació de la seva universalitat com a símbol present en totes les cultures modernes. D'aquesta manera, el meu treball intenta establir ponts entre la realitat social, cultural i política del lloc on es realitza i la del meu lloc d’orígen a través de símbols universalment recognoscibles.


Gràcies a: Zeynep Vuslat Bayoglu, Taha Yüksek, Esra Bezircioglu, Pinar Pelin Özer, Kübra Bas, Kerem Yildirim, Aysun Ülger, Ufuk Kiliç, Tanhar, Elif, Murat, Pepe Ruiz, Melih Görgün, Nezaket Ekici i a tot l’equip de la Sinopale per la seva inestimable col·laboració.