No estem malalts, ens converteixen

A Fina, a Mari, sempre, i a qui ha de venir,
als meus pares i a Siraje, amiga, companya, que ens ho vas donar tot

Amb aquesta sèrie es tanquen les principals línies de treball que que he desenvolupat al llarg dels últims cinc anys: F34.1/F60.5 (sortir de l'armari), Entorn (contextos + entorns), que més endavant continuaria en Reconstrucció, unificant-les finalment i apuntant cap a una possible línia de treball que s'ha anat perfilant els últims temps, especialment des de l'any 2004, en la qual la participació dels nens seria un dels eixos primordials. Però, per sobre de tot, darrere d'aquest treball hi ha un procés vital, que, per a mi, és el veritablement important.

Per a mi, una línia de treball o una sèrie és un itinerari, és a dir, un camí que uneix un conjunt de treballs i els dóna un cos conceptual que permet entendre millor les obres, tant al públic com a l'autor. La cerca d'una coherència personal dins del meu treball m'ha portat a una reflexió continuada que ha ampliat no només els continguts i conceptes lligats a l'obra, sinó la mateixa línia de treball, en obrir nous horitzons. D'aquesta forma, una mateixa obra pot aparèixer en més d'una línia de treball, ja que forma part de més d'una trajectòria, perquè aquestes no són paral·leles sinó que discorren i s'entrecreuen.

La creu neix a partir de diversos conceptes diferents. El primer d'ells és la visió d'una imatge fugaç, però molt intensa, entorn del concepte de la creu que cadascun de nosaltres porta al damunt. En el meu cas, es tractava de la meva motxilla, en la qual arrossego literalment tot allò que tinc pendent, augmentant dia a dia sense que disminueixi, convertint-se de tal manera en una font d'estrès que es realimenta a si mateixa. Tot això té molt a veure amb una acumulació compulsiva que sembla ser un tret distintiu de la meva personalitat.

El segon era la intenció que des de feia ja temps havia de donar per finalitzat l'actual cicle artístic; en el cas de la sèrie F34.1/F60.5, ja feia temps que no col·leccionava prospectes i caixes de la medicació que prenc, però encara guardava les pastilles que han anat sobrant dels successius canvis de medicació. En certa manera, aquesta voluntat de donar per acabada la sèrie no seria sinó una metàfora del meu desig d'acabar definitivament amb la medicació, una cosa que ara mateix encara sembla llunyana.

L'últim fet, i veritable desencadenant d'aquest treball, ha estat el fet d'haver passat un any difícil, en el qual he hagut de lluitar contra la incomprensió i la rigidesa de les institucions, que han fet trontollar moltes coses que pensava que estaven fermament establertes.

Una frase traspassa també tota aquesta obra -que és alhora una obra de conclusió i una obra d'iniciació-, una frase de Fina Miralles, per qui sento una especial estimació que va més enllà de l'admiració pel seu treball artístic. Aquesta frase, del seu últim llibret "De la llum, cap a la llum" entorn del qual ha desenvolupat el seu últim treball, deia el següent: "Solament aquells que tenen la innocència dels nens, i agafats de la mà del monstre, podran travessar la porta del jardí del paradís", i afegia "jo sóc el meu monstre, i el meu monstre m’estima i em somriu". En aquests moments, em sento molt identificat amb aquest text.

Amb la perspectiva del temps i la revisió íntima del meu propi procés personal —del meu monstre, com deia Fina—, ara m'adono que tot el treball de destrucció per a la reconstrucció que he portat a terme al llarg d'aquests cinc últims anys i que ara s'està acabant, no era sinó un procés per fer un lloc dins del meu espai i de la meva vida per al que ha de venir. Cada vegada més veig que aquest procés de reconstrucció que he anat fent dins del meu treball performatiu no ha estat sinó una re-presentació del meu re-construcció com a persona -tal com Richard Schechner tipifica el comportament performatiu, "twice behaved-behaviour", que podríem traduir més o menys per "comportament dues vegades actuat"-, en la qual els elements usats, sempre comuns i pròxims, simbolitzarien la meva pròpia vulnerabilitat i la fragilitat dels fonaments sobre els quals he anat construint, de manera autodidacta en moltes ocasions, la meva pròpia vida. Per a mi, resulta molt estrany parlar de mi, de nosaltres, en aquests termes i sobre aquests temes, però crec que si l'art no parla d'allò que veritablement importa, i que està indubtablement i indissolublement lligat a la vida, no m'interessa.

Al final d'aquest cicle de cinc anys, tot torna al terreny de la política, allà on vaig començar. D'una banda, queda el qüestionament de l'acumulació de suposada informació en la nostra autodenominada "societat de la informació", que en el fons és una acumulació de deixalles poc o gens útil, dins de l'autèntica "societat del soroll" en la qual vivim realment. D'altra banda, no queda encara sense contestar la pregunta que ja fa temps ens plantejàvem: si cada vegada més gent dins de la nostra societat necessita medicació per a sobreviure al dia a dia, qui està malalt, les persones o la societat?

Per acabar, una consideració sobre la utilització de la tecnologia. Tot element té dins de l'obra el seu valor simbòlic. La utilització dels elements té en aquesta peça un valor especial. Sempre he estat un ferm defensor de l'ús de la tecnologia mínima necessària, i és precisament en aquesta obra de conclusió quan he utilitzat per primera vegada un nivell tecnològic molt superior a l'habitual. No obstant això, considero que la seva utilització és adequada perquè ha permès posar l'acció en el seu context concret de manera visual i sense necessitat d'un discurs parlat excessiu.

Barcelona, desembre 2005-gener 2006