Fundació Espais, Girona, febrero 2005


fotos: Maria Cosmes, Óscar Pina, Àngel Vilà
vídeo: Maria Cosmes

L'última part d'aquesta performance en procés va tenir lloc al llarg de tota una tarda a la Fundació Espais de Girona.

En aquesta acció vaig desplegar tota una sèrie d'elements senzills relacionats amb la idea del procés de reconstrucció personal que estic fent des de fa cinc anys: figures de nens i nenes fetes amb les caixes dels medicaments que m'havia pres i que havia anat guardant; les agendes dels deu últims anys, la memòria del que havia fet; els últims retalls de diari del meu antic arxiu de premsa. També vaig utilitzar altres elements que havia utilitzat en accions i instal·lacions anteriors: un electroencefalograma ampliat a grans dimensions, un pas de zebra construït amb prospectes de medicaments, etc.

La importància d'aquesta acció venia donada pel fet que seria l'última vegada que utilitzaria aquests elements, ja que a partir de llavors, ja no col·leccionaria més caixes de medicaments, ni agendes antigues, ni mantindria un arxiu de premsa inútil. A més, tots aquells elements que no utilitzés a l'acció anirien a parar a les escombraries.

Un altre dels elements centrals era l'article "Deure de memòria", de Federico Mayor Zaragoza, que ja havia usat en l'acció del mateix títol que vaig realitzar un temps abans. Aquest deure de memòria és per a mi una qüestió important, no tant pel fet d'estar recordant permanent la història, sinó pel fet que considero que tenim una responsabilitat cap a les generacions futures per a preservar-les dels sofriments succeïts en el món al llarg del segle XX, alguns d'ells anteriors al nostre naixement, però altres viscuts al llarg de la nostra existència, i evitar la seva banalització i falsificació.

Durant més de quatre hores, vaig estar realitzant diferents accions entorn de la bola construïda en la part anterior del procés, enganxant sobre la bola del món les figures dels nens i les nenes que anava retallant. Les restes de les retallades les anava fent a l'interior de la bola, fins a omplir-la. Amb l'ajuda d'uns motlles d'un nen i una nena fets amb llautó i coure, anava també dibuixant figures de nens sobre els diferents papers desplegats. A més, anava parlant amb els assistents, explicant-los l'acció i convidant-los a participar. Per a mi va anar especialment intens el moment en què les dues nenes van començar a jugar, ja que per a mi la seva participació era una part important de l'acció. Alguns dels assistents van recollir també alguns retalls de diaris, d'aquesta memòria comuna de la qual jo em volia desfer, per considerar que s'havia convertit senzillament en un llast.

Com a fons, es projectava contínuament el vídeo que vaig gravar de la construcció de la bola en la segona part d'aquest procés, en el qual apareixia de manera superposada fins a tres vegades, per transparències, i en el qual la banda sonora estava dividida en dos canals diferenciats, el primer de la primera part d'aquell enregistrament i el segon, de la segona. La veu, deliberadament, no era intel·ligible en la major part dels moments, però es podien captar petits trossos de l'esperit del què va passar a Horta de Sant Joan mentre construïa la bola.

Acabat el temps, la bola del món, aquella bola construïda sobre la memòria dels meus sofriments passats, va quedar completament coberta de figures retallades de nens i nenes, i el seu interior ple de retalls, de les restes dels elements utilitzats. Tota la resta va anar a parar a les escombraries, sense cap pena per part meva.