Sortir de l'armari recull una sèrie d'obres realitzades a partir de 1998 per Carlos Pina i per Maria Cosmes, tant individualment com col·lectiva sota el nom de Stidna!. Amb aquesta sèrie preteníem portar a la pràctica un acostament persona a persona entre nosaltres com a artistes i els assistents, percebuts com un conjunt de persones concretes i no com un col·lectiu abstracte i anònim.

Sortir de l'armari (F34.1/F60.5) és una sèrie sobre la imagineria psicoterapéutica, basada en el nostre propi tractament. Cap a 1997, després de dos anys de medicació, Maria Cosmes i jo comencem a col·leccionar caixes i prospectes dels diferents fàrmacs, ansiolítics, antidepressius i hipnòtics, que ens anaven prescrivint, en total més de 30 especialitats diferents. Aquest material es va anar emprant puntualment en el nostre treball col·lectiu i es va acabar convertint en la base gairebé exclusiva del meu treball artístic individual, especialment en la performance però també en instal·lació i joieria durant els anys 2000 i 2001.

La sèrie utilitza tant els psicofàrmacs que nosaltres, igual que una bona part de la població adulta del nostre país, hem vingut prenent -de forma irregular o continuada- des de mitjan 90's, com els test psicològics, tot això en un to jocós i desacralizador, bé des de l'acció, bé des de la instal·lació o la intervenció urbana. Tampoc cal negar el caràcter catàrtic d'aquest treball després de molts anys de teràpia amb psicofàrmacs i psicoteràpia. Sortir de l'armari és el reconeixement públic d'una realitat, un tractament al qual com moltes altres persones estem sotmesos i que la major part de les vegades s'oculta i es nega per estar associat en la nostra cultura al tabú de la bogeria.

En aquesta sèrie plantegem de nou una vella pregunta: si tantes persones en la nostra societat necessitem aquesta medicació, qui està malalt, nosaltres o la societat? No obstant això la serietat d'aquest tema, hem volgut donar al nostre treball en aquesta sèrie un caire més lúdic, precisament per a desdramatizar el tema i fer veure que la manifestació pública d'aquesta realitat no és, en absolut, una tragèdia. Per contra, el reconeixement dels uns en els altres i el diàleg establert a través de l'humor o la tendresa, aplana el camí per a establir una relació més distesa i molt més amigable entre nosaltres i els assistents a les nostres accions.

L'interès personal en la psicoteràpia no es tradueix en aquest cas en lectures dels clàssics psiquiàtrics o psicològics sinó en un fetitxisme centrat en la imagineria terapèutica. La col·lecció de les caixes i prospectes de psicofàrmacs, la recopilació de retallades de les seccions de divulgació dels periòdics, dels informes mèdics, el canvi del nom pel diagnòstic són part d'aquest procés de treball desmitificador.

La idea d'unificar els treballs en el terreny de la imagineria terapèutica va néixer després de visitar l'exposició "La col·lecció Prinzhorn, traces sobre el bloc màgic" que es va celebrar en el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, i constatar que aquest tipus d'exposicions ofereix una mostra de l'art creat per malalts mentals presentat sempre com una visió del món interior dels malalts, però mai tracten de l'entorn quotidià del malalt mental, la teràpia.

 

Vivim en un món esquizoide, que enalteix a l'individu per a després deixar-lo sol i desgraciat enfront del poder, enfront dels seus semblants i enfront de si mateix. D'altra banda, les institucions recullen el malestar d'aquests éssers que viuen solos i l'esmicola, li resta importància, convertint-lo, en el cas de la institució art, en objecte de contemplació.

L'art que pretén parlar de l'individu gairebé sempre està parlant de l'individu en abstracte i els artistes s'abstreuen tant que arriben a fer-se aliens per als altres, fins i tot els que declaren la seva proximitat al públic. L'antropologia ha servit també per a donar una pàtina humanista al discurs artístic anomenat d'avantguarda, tant l'altament tecnologia com el que es pretén alternatiu. S'usen termes com a símbol, ritual, etc., sense conèixer realment el seu significat. Precisament, dins de l'antropologia no es parla de l'individu més que dins de la societat i en funció d'aquesta, o d'un supòsit veritable sistema de pensament -perversió de la nostra societat occidental que parla sempre d'un individu abstracte- i hi ha prejudici, pudor o vergonya d'incloure a l'individu com el que és: una persona molt concreta que viu una vida real i no abstracta, evidentment en un context personal i relacional, cultural, social i històric determinat.

Malgrat això, aquest individu concret ha estat relegat als llimbs del psicològic i quan surt a la llum se l’enquadra dins d'alguna psicopatologia. D'altra banda, la mateixa societat que es comporta d'aquesta forma sol titllar a l'artista de psicòtic o neuròtic, i l'institueix heroicament com a tal alhora que nega a l'individu "no artista" que es manifesta diferenciat, sota pena de classificar-lo dins d'una categoria d'anomalia abstracta.

Des de Stidna! hem passat de la crítica artística social abstracta a qüestionar aquests llimbs en el qual estàvem i la nostra relació amb els altres. A partir d'aquí comencem a revisar el nostre propi discurs i a fer una crítica d'aquest, plantejant-nos la nostra pràctica artística en tan individus concrets immersos en el nostre propi context determinat i envoltats per un conjunt de relacions concret amb els altres. Actualment aquesta pràctica s'enriqueix tant d'artistes com de no artistes, afegint la nostra pròpia vida -exposant-nos davant els altres- al nostre treball, reflexionant sobre la nostra actitud com a éssers humans en concret i no com a artistes en abstracte.

 

Quan anem a la farmàcia i veiem els medicaments que despatxa circumspectament el farmacèutic ens diem a nosaltres mateixos: encara que no es digui, no estem sols. Per això, cal sortir de l'armari.