Espai miau, Barcelona, març 2001


fotos: Carlos Pina

En aquesta instal·lació es presenta una antologia dels treballs de Carlos Pina en el camp sonor entre 1991 i 1999, acompanyada per una sèrie d'instal·lacions, tot això articulat entorn del JO (l'autor) i a l'ENTORN (de l'autor). La mostra es va desplegar al llarg de tots i cadascun dels espais de l'espai miau.

El muntatge es planteja en dues direccions, una transversal, que situa l'ENTORN enfront del JO i una altra longitudinal, que desenvolupa cadascun d'aquests conceptes de forma evolutiva.

En la zona sud de l'espai, la corresponent a l'entorn, es podia seguir en espais aïllats el fonamental de la trajectòria musical de l'autor en ordre cronològic, d'allò més modern al més antic: Hacia cero (1999), Detrás de las nubes (1997-1998), Les autres côtés du miroir (1994-1996) i Mémoire (1991-1994). En cada espai, una instal·lació fixava visualment el context de cada obra: fotografies en la finestra, fotografies en el sostre, el propi espai i una escultura i una animació per ordinador, respectivament.

Enfrontant-se a la lectura anterior, el costat nord de l'espai presentava un retrat multifacètic de l'autor (F34.1 - F60.5) basat en elements extrets de la seva pròpia teràpia, integrats en les instal·lacions. S'iniciava amb una fotoinstalació, Casa, a partir del test HTP acompanyat d'un reportatge fotogràfic del bloc en el qual es troba l'espai, seguia amb una instal·lació, Instal.lació cerebral, amb un gran electroencefalograma amb unes llums nadalenques que simulaven les ones cerebrals, al qual s'afegia un collage de caixes de medicaments i diagnòstics psicològics amagat després d'una cortina, per a acabar amb el nucli aglutinador de l'exposició, la instal·lació Detrás del silencio, entorn de la peça musical del mateix títol (1997).

En aquest espai, a diferència dels anteriors, el que es creava era més un entorn que una instal·lació, permetent al públic submergir-se en un espai íntim i minimal, recorrent els nombrosos objectes quotidians i personals que es componia.

Finalment, en l'última habitació disponible es definia un espai públic, en el qual els visitants podien asseure's i menjar alguna cosa o prendre una copa, i en el qual la música també estava present. En aquesta ocasió no es tractava de música composta per Carlos Pina, sinó una selecció de cintes de cassette realitzada per aquest, sobre la base que havien tingut algun significat especial en algun moment de la seva vida, per molt variats motius. La música que sonava en aquest espai públic, d'aquesta manera, malgrat ser triada pels assistents, donava una tercera lectura temporal, donat que permetia veure l'entorn musical, i per tant vivencial, que va envoltar a l'artista al llarg de gairebé vint anys.

Sobre la forma de copsar l'exposició, està molt lligada al concepte del qual és l'espai miau. Aquest espai d'exposicions és, realment, un habitatge i per tant els assistents són, també, convidats. La forma de presentar l'exposició d'obra en totes i cadascuna de les habitacions de la casa obligava els assistents a anar obrint portes i tafanejar a les habitacions; d'altra banda, tota una sèrie de fotografies i objectes personals disposats com a acompanyament de les instal·lacions augmentaven la sensació del públic d'estar envaint la intimitat d'una llar. A poc a poc, no obstant això, els visitants van anar relaxant-se i gaudint amb més calma de la mostra.