[Acció sense públic, Barcelona, 16 i 17 de setembre de 2000]


16 de setembre. Em desperto aviat, com sempre. Com cada vegada que sento malestar en els últims temps em vénen pensaments d'autolesió, com si el malestar pogués anar-se sagnant. Em sento irritat i esgotat. Penso en trencar un vidre d'un cop de puny perquè se sàpiga el malament que em trobo. Decideixo abandonar bruscament la medicació, conscient que és solament un gest per cridar l'atenció. Passo un dia molt millor del què és habitual, el sento com un dels més feliços en molt de temps, estic rialler i alegre, més locuaç, amb menys angoixa. Somric, miro a la meva dona, aixeco el puny i li dic: "vencerem". Riem. Sortim. Compro un llibre, "El segle després de Béatrice" d'Amin Maalouf. Sopem fora. Riem. Trigo molt a agafar la son, lleugera i intermitent. Dormo unes sis hores.

17 de setembre. Després de dormir m'aixeco amb un mareig lleu, que va en augment. Estic estirat en una esterilla. Em fa mal tot. Somric, miro a la meva dona, aixeco el puny i li dic: "vencerem". Riem. Comença el mal de cap i les nàusees. Estic estirat en una esterilla. Em fa mal tot. Somric, miro a la meva dona, aixeco el puny i li dic: "vencerem". riem. Ella em mira amb preocupació. Vomito una vegada i una altra, ja no em queda gens per vomitar; tinc descomposició. Estic estirat en una esterilla. Em dol tot. Somric, miro a la meva dona, aixeco el puny i li dic: "vencerem". Riem. Ella em mira amb afecte i preocupació. El mal de cap es fa insuportable. La meva dona truca a la psiquiatra. Ja no estic si més no irritat. Estic estirat en una esterilla. Em fa mal tot. Somric, miro a la meva dona, aixeco el puny i li dic: "vencerem". riem. Ella em mira amb afecte. Em somriu. Les nàusees remeten, el mal de cap segueix. Estic estirat en una esterilla. Ella em mira amb amor. Somric, la miro, aixeco el puny i li dic: "vencerem". Ella somriu, em mira, aixeca el puny i em diu: "vencerem".