Carlos Pina

Reconstrucció (III)
Fundació Espais, Girona, febrer 2005

La darrera part d’aquesta performance en procés va tenir lloc al llarg de tota una tarda a la Fundació Espais de Girona.

En aquesta acció vaig desplegar tot un seguit d’elements senzills relacionats amb la idea del procés de reconstrucció personal que estic fent des de fa cinc anys: figures de nens i nenes fetes amb les capses dels medicaments que m’havia pres i que havia estat guardant; les agendes dels deu darrers anys, la memòria d’allò que havia fet; els darrers retalls de diari del meu antic arxiu de premsa. També vaig utilitzar altres elements que havia utilitzat en accions i instal·lacions anteriors: un electroencefalograma ampliat a grans dimensions, un pas de zebra construït amb prospectes de medicaments, etc.

La importància d’aquesta acció venia donada pel fet què seria la darrera vegada que utilitzaria aquests elements, ja que a partir de llavors, ja no col·leccionaria més capses de medicaments, ni agendes antigues, ni mantindria un arxiu de premsa inútil. A més a més, tots aquells elements que no utilitzés a l’acció anirien a parar a les escombraries.

Altre dels elements centrals era l’article “Deber de memoria”, de Federico Mayor Zaragoza, a l'igual que a l’acció del mateix títol que vaig realitzar un temps abans. Aquest deure de memòria és per a mi una qüestió important, no tant pel fet d’estar recordant permanent la història, sinó pel fet què considero que tenim una responsabilitat envers les generacions futures per preservar-les dels patiments succeïts al món al llarg del segle XX, alguns d’ells anteriors al nostre naixement, però d’altres viscuts al llarg de la nostra existència, i evitar la seva banalització i falsificació.

Durant més de quatre hores, vaig estar realitzant diferents accions entorn a la bola construïda en la part anterior del procés, enganxant sobre la bola del món les figures dels nens i les nenes que anava retallant. Les restes dels retalls les anava llençant a l’interior de la bola, fins a omplir-la. Amb l’ajut d’uns motlles d’un nen i una nena fets amb llautó i coure, anava també dibuixant figures de nens sobre els diferents papers desplegats. A més a més, anava parlant amb els assistents, explicant-los l’acció i invitant-los a participar-hi. Per a mi va ser especialment intens el moment en què les dues nenes van començar a jugar, ja que per a mi la seva participació era una part important de l’acció. Alguns dels assistents van recollir també alguns retalls de diaris, d’aquesta memòria comuna de la que jo em volia desfer, per considerar que s’havia convertit senzillament en un llast.

Com a fons, es projectava contínuament el vídeo que vaig enregistrar de la construcció de la bola a la segona part d’aquest procés, en el que apareixia superposadament fins a tres vegades, per transparències, i en el que la banda sonora estava dividida en dos canals diferenciats, el primer de la primera part d’aquell enregistrament i el segon, de la segona. La veu, deliberadament, no era intel·ligible en la major part dels moments, però es podien captar petits trossos de l’esperit d’allò que va passar a Horta de Sant Joan mentre construïa la bola.

Acabat el temps, la bola del món, aquella bola construïda sobre la memòria dels meus patiments passats, va quedar completament coberta de figures retallades de nens i nenes, i el seu interior ple de retalls, de les restes dels elements utilitzats. Tota la resta va anar a parar a les escombraries, sense cap pena per part meva.

Textos: Carlos Pina
Fotos: Stidna!, Josep Asunción, Òscar Pina
Diseny del web: Stidna!
Optimitzat per a IE>5.5 // NS>6.0. Resolució pantalla 800x600
Actualitzación: 5 març 2005

Contacta amb mi