Carlos Pina i Col·lectiu Stidna!
F34.1 / F60.5 (Sortir de l'armari)*
Sortir de l'armari recull una sèrie d'obres realitzades a partir de 1998 per Carlos Pina i per Maria Cosmes, tant individual com col·lectivament sota el nom de Stidna!. Sortir de l'armari és una sèrie de treballs artístics, no només d'acció, amb la qual pretenem dur a la pràctica un acostament persona a persona entre nosaltres com artistes i els assistents, percebuts com un conjunt de persones concretes i no un col·lectiu abstracte i anònim.
Sortir de l'armari (F34.1/F60.5) és una sèrie sobre la imagineria psicoterapèutica, basada en el nostre propi tractament. Cap a 1997, després de dos anys de medicació, Maria Cosmes i jo comencem a col·leccionar caixes i prospectes dels diferents fàrmacs, ansiolítics, antidepressius i hipnòtics, que ens anaven prescrivint, en total més de 30 especialitats diferents. Aquest material es va anar emprant puntualment en el nostre treball col·lectiu i es va acabar convertint en la base gairebé exclusiva del meu treball artístic individual, especialment en performance però també en instal·lació i joieria durant els anys 2000 i 2001.
La sèrie gira fonamentalment entorn dels psicofàrmacs que nosaltres, igual que una bona part de la població adulta del nostre país, hem vingut prenent -de forma irregular o continuada- en els últims deu anys, i amb els quals, tant a nivell col·lectiu com individual, portem treballant des de fa temps entorn del tema de la teràpia, des dels psicofàrmacs fins als tests psicològics, tot això en un to jocós i desacralitzador, bé des de l'acció, bé des de la instal·lació o la intervenció urbana. Per altra banda, no ha de negar-se el caràcter catàrtic d'aquest treball, després de bastants anys de teràpia amb psicofàrmacs i diversos anys de psicoteràpia. Sortir de l'armari és el reconeixement públic d'una realitat, un tractament al que, com moltes altres persones, estem sotmesos i que la major part de les vegades s'oculta i es nega per estar associat en la nostra cultura al tabú de la bogeria.
En aquesta sèrie plantegem de nou una vella pregunta: si tantes persones en la nostra societat necessitem aquesta medicació, qui està malalt, nosaltres o la societat?. Malgrat la serietat d'aquest tema, hem volgut donar al nostre treball en aquesta sèrie un caire més lúdic, precisament per desdramatitzar-lo i fer veure que la manifestació pública d'aquesta realitat no és, en absolut, una tragèdia. Al contrari, el reconeixement dels uns en els altres i el diàleg establert a través de l'humor o la tendresa, aplana el camí per a establir una relació més distesa i molt més amigable entre nosaltres i els assistents a les nostres accions.
L'interès personal en la psicoteràpia no es tradueix en aquest cas en lectures dels clàssics psiquiàtrics o psicològics sinó en un fetitxisme centrat en la imagineria terapèutica. La col·lecció de les caixes i prospectes de psicofàrmacs, la recopilació de retalls de les seccions de divulgació dels diaris, dels informes mèdics, el canvi el nom de Carlos Pina pel seu diagnòstic són part d'aquest procés de treball desmitificador.
La idea d'unificar els treballs en el terreny de la imagineria terapèutica neix després de visitar l'exposició "La col·lecció Prinzhorn, traces sobre el bloc màgic", que es va celebrar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i constatar que aquest tipus d'exposicions ofereix una mostra de l'art creat per malalts mentals presentat sempre com una visió del món interior dels malalts, però mai tracten de l'entorn quotidià del malalt mental, que és la teràpia.
Vivim en un món esquizoide, que enalteix l'individu per després deixar-lo sol i desgraciat enfront del poder, enfront dels seus semblants i enfront d’ell mateix. Per altra banda, les institucions recullen el malestar d'aquests éssers que viuen sols i l’esmicola, li resta importància, convertint-lo, en el cas de la institució art, en objecte de contemplació.
L'art que pretén parlar de l'individu gairebé sempre està parlant de l'individu en abstracte i els artistes s'abstreuen tant que arriben a fer-se aliens per als altres, fins i tot els que declaren la seva proximitat al públic. L'antropologia ha servit també per a donar una pàtina humanista al discurs artístic dit d'avantguarda, tant l'altament tecnologitzat com el que es pretén alternatiu. S'usen termes com símbol, ritual, etc., sense conèixer realment el seu significat. Precisament, dintre de l'antropologia no es parla de l'individu més que dintre de la societat i en funció d'aquesta, o d'un suposat sistema de pensament veritable -perversió de la nostra societat occidental que parla sempre d'un individu abstracte- i hi ha prejudici, pudor o vergonya d'incloure a l'individu com allò que és: una persona molt concreta que viu una vida real i no abstracta, evidentment en un context personal i relacional, cultural, social i històric determinat.
Malgrat això, aquest individu concret ha estat relegat als llimbs del psicològic i quan surt a la llum se l’enquadra dintre d'alguna psicopatologia. Per altra banda, la mateixa societat que es comporta d'aquesta forma sol titllar a l'artista de psicòtic o neuròtic, i l’institueix heroicament com a tal alhora que nega a l'individu "no artista" que es manifesta diferenciat, sota pena de classificar-lo dintre d'una categoria d'anomalia abstracta.
Des de Stidna! hem passat de la crítica artística social abstracta a qüestionar aquests llimbs on estàvem i la nostra relació amb els altres. A partir d'aquí estem començant a revisar el nostre propi discurs i a fer-ne una crítica, plantejant-nos la nostra pràctica artística en tant individus concrets immersos en el nostre propi context determinat i envoltats per un conjunt de relacions concret amb els altres. Actualment aquesta pràctica s'enriqueix tant d'artistes com de no artistes, afegint la nostra pròpia vida –tot exposant-nos davant els altres- al nostre treball, reflexionant sobre la nostra actitud com a éssers humans en concret i no com artistes en abstracte.
Quan anem a la farmàcia i veiem els medicaments que despatxa amb circumspecció el farmacèutic ens diem a nosaltres mateixos: encara que no es digui, no estem sols. Per això, cal sortir de l'armari.
*(Textos: Carlos Pina i col·lectiu Stidna!: Maria Cosmes i Carlos Pina)
Carlos Pina y Col·lectiu Stidna!
F34.1 / F60.5 (Salir del armario)*
Salir del armario recoge una serie de obras realizadas a partir de 1998 por Carlos Pina y por Maria Cosmes, tanto individual como colectivamente bajo el nombre de Stidna!. Salir del armario es una serie de trabajos artísticos, no sólo de acción, con la que pretendemos llevar a la práctica un acercamiento persona a persona entre nosotros como artistas y los asistentes, percibidos como un conjunto de personas concretas y no un colectivo abstracto y anónimo.
Salir del armario (F34.1/F60.5) es una serie sobre la imaginería psicoterapéutica, basada en nuestro propio tratamiento. Hacia 1997, tras dos años de medicación, Maria Cosmes y yo empezamos a coleccionar cajas y prospectos de los diferentes fármacos, ansiolíticos, antidepresivos e hipnóticos, que nos iban prescribiendo, en total más de 30 especialidades distintas. Este material se fue empleando puntualmente en nuestro trabajo colectivo y se acabó convirtiendo en la base casi exclusiva de mi trabajo artístico individual, especialmente en la performance pero también en instalación y joyería durante los años 2000 y 2001.
La serie gira fundamentalmente en torno a los psicofármacos que nosotros, al igual que una buena parte de la población adulta de nuestro país, hemos venido tomando -de forma irregular o continuada- en los últimos diez años, y con los cuales, tanto a nivel colectivo como individual, llevamos trabajando desde hace tiempo en torno al tema de la terapia, desde los psicofármacos hasta los test psicológicos, todo ello en un tono jocoso y desacralizador, bien desde la acción, bien desde la instalación o la intervención urbana. Por otra parte, no hay que negar el carácter catártico de este trabajo, después de bastantes años de terapia con psicofármacos y varios años de psicoterapia. Salir del armario es el reconocimiento público de una realidad, un tratamiento al que como muchas otras personas estamos sometidos y que la mayor parte de las veces se oculta y se niega por estar asociado en nuestra cultura al tabú de la locura.
En esta serie planteamos de nuevo una vieja pregunta: si tantas personas en nuestra sociedad necesitamos esta medicación, ¿quién está enfermo, nosotros o la sociedad?. No obstante la seriedad de este tema, hemos querido dar a nuestro trabajo en esta serie un cariz más lúdico, precisamente para desdramatizar el tema y hacer ver que la manifestación pública de esa realidad no es, en absoluto, una tragedia. Por el contrario, el reconocimiento de los unos en los otros y el diálogo establecido a través del humor o la ternura, allana el camino para establecer una relación más distendida y mucho más amigable entre nosotros y los asistentes a nuestras acciones.
El interés personal en la psicoterapia no se traduce en este caso en lecturas de los clásicos psiquiátricos o psicológicos sino en un fetichismo centrado en la imaginería terapéutica. La colección de las cajas y prospectos de psicofármacos, la recopilación de recortes de las secciones de divulgación de los periódicos, de los informes médicos, el cambio el nombre de Carlos Pina por su diagnóstico son parte de ese proceso de trabajo desmitificador.
La idea de unificar los trabajos en el terreno de la imaginería terapéutica nace tras visitar la exposición "La col.lecció Prinzhorn, traces sobre el bloc màgic" que se celebró en el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, y constatar que este tipo de exposiciones ofrece una muestra del arte creado por enfermos mentales presentado siempre como una visión del mundo interior de los enfermos, pero nunca tratan del entorno cotidiano del enfermo mental, que es la terapia. Vivimos en un mundo esquizoide, que ensalza al individuo para después dejarlo solo y desgraciado frente al poder, frente a sus semejantes y frente a sí mismo. Por otra parte, las instituciones recogen el malestar de esos seres que viven solos y lo desmenuza, le resta importancia, convirtiéndolo, en el caso de la institución arte, en objeto de contemplación.
El arte que pretende hablar del individuo casi siempre está hablando del individuo en abstracto y los artistas se abstraen tanto que llegan a hacerse ajenos para los demás, incluso los que declaran su proximidad al público. La antropología ha servido también para dar una pátina humanista al discurso artístico llamado de vanguardia, tanto el altamente tecnologizado como el que se pretende alternativo. Se usan términos como símbolo, ritual, etc., sin conocer realmente su significado. Precisamente, dentro de la antropología no se habla del individuo más que dentro de la sociedad y en función de ésta, o de un supuesto verdadero sistema de pensamiento -perversión de nuestra sociedad occidental que habla siempre de un individuo abstracto- y hay prejuicio, pudor o vergüenza de incluir al individuo como lo que es: una persona muy concreta que vive una vida real y no abstracta, evidentemente en un contexto personal y relacional, cultural, social e histórico determinado.
Sin embargo, ese individuo concreto ha sido relegado al limbo de lo psicológico y cuando sale a la luz se le encuadra dentro de alguna psicopatología. Por otra parte, la misma sociedad que se comporta de esta forma suele tildar al artista de psicótico o neurótico, y lo instituye heroicamente como tal a la vez que niega al individuo "no artista" que se manifiesta diferenciado, so pena de clasificarlo dentro de una categoría de anomalía abstracta.
Desde Stidna! hemos pasado de la crítica artística social abstracta a cuestionar ese limbo en que estábamos y nuestra relación con los demás. A partir de aquí estamos empezando a revisar nuestro propio discurso y a hacer una crítica del mismo, planteándonos nuestra práctica artística en tanto individuos concretos inmersos en nuestro propio contexto determinado y rodeados por un conjunto de relaciones concreto con los demás. Actualmente esa práctica se enriquece tanto de artistas como de no artistas, añadiendo nuestra propia vida -exponiéndonos ante los demás- a nuestro trabajo, reflexionando sobre nuestra actitud como seres humanos en concreto y no como artistas en abstracto.
Cuando vamos a la farmacia y vemos los medicamentos que despacha circunspectamente el farmacéutico nos decimos a nosotros mismos: aunque no se diga, no estamos solos. Por eso, hay que salir del armario.
*(Textos: Carlos Pina y colectivo Stidna: Maria Cosmes y Carlos Pina)
Textos: Stidna!
Fotos: Stidna! i Juan Pardo
Diseño de web: Stidna!
Optimizado para IE>5.5 // NS>6.0. Resolución pantalla 800x600
Actualización: 8 de gener de 2006
Contacta conmigo