paper mullat

Barcelona, 2007-2010

“La productividad moderna reduce lo cuesto de la reproducción mecánica y aumenta lo cuesto de la reproducción socrática. […] Ante la disyuntiva de tener tiempo o cosas, hemos optado miedo tener cosas. Hoy, se un lujo leer a Sócrates, no miedo lo cuesto de los libros, sino del tiempo escaso. Hoy, la conversación inteligente, el ocio contemplativo, cuestan infinitamente más que acumular tesoros culturales.”

Gabriel Zaid, Los demasiados libros. Anagrama, 1996

La societat oferent -milions d'ofertes més o menys diferenciables- necessita cada dia cridar més l'atenció sobre allò que se'ns ofereix com a receptors -milions d'individualitats aïllades-. Serveis, oci, necessitats, reivindicacions, crits desesperats, marques d'identitat,... Tot s'ofereix al carrer a través de papers enganxats al mobiliari urbà, repartits en mà i després tirats a terra... Les inclemències del temps, els serveis de neteja, un paper enganxat damunt, malmeten o amaguen aquests papers que ens oferien el món sencer i ja només queden les restes, gairebé il·legibles, dels paradisos promesos, de les protestes enrabiades, dels animals perduts, dels pisos en venda,... paper tirat, que no serveix per a res, que ja no diu res, que ja no és res. I llavors es reactiva l'espiral, una altra vegada es renoven ofertes, noves i velles, un inacabable diàleg mut entre cartells: un cantant de Casablanca actua pròximament, en l'acadèmia de la cantonada pots aprendre alemany i es fan mudances econòmiques. Demà potser ja no estaran els cartells. Papers, papers i més papers,... com les ofertes, com nosaltres, milions de papers que ja no mira ningú, com a cartes anònimes sense destinatari, inútils, però que tornen una vegada i una altra a aparèixer. Adhesius en els panys, quin manyà triaré de les dotzenes que s'anuncien? Perquè la roda no deixi de girar, cada dia han d'aparèixer més papers. Diaris gratuïts, els cerques camino del metro i no els trobes; un dia, veus que en el seient del costat hi ha un viatjant com un passatger més. No l'agafes, no saps qui ho haurà tingut entre les seves mans. Un dia et decideixes i l'agafes, passes ràpidament les fulles, per a tan poc contingut no feia falta gastar paper! Paper malbaratat, paper inútil, que acabarà a terra, A les escombraries o, amb sort, al contenidor blau. Dos nois o noies joves repartint propaganda al metre, tothom l'agafa i la tira a la primera paperera. Tothom? No, hi ha qui no té paciència per a esperar a la paperera. Què ha fet el paper per a merèixer el terra? O potser no seria millor preguntar-se el per què d'aquesta despesa de paper? Si estem al metro, necessitem un fullet per a explicar-nos com es va amb metro? Aquesta comunitat no admet publicitat, i malgrat tot les bústies estan plenes, com estarien si l'admetés? Paper, paper, tirar paper per res. De sobte, un carrer empaperat amb poemes mig esquinçats, poesia en paper tirada al buit. Reivindicacions, volem..., no a..., llibertat per a..., cartells mig arrencats, adhesius descolorits. Es va aconseguir? Em temo que no... paper mullat.

I els arbres?... Vida perduda.

Paper mullat / Taller de reciclatge conceptual de paper (2007-2010) és un procés performatic desenvolupat a partir d'un treball en fotografia que es va materialitzar en la construcció d'objectes performatics i la realització d'un vídeo. Tot aquest procés pretén fer una reflexió crítica sobre l'acumulació i l'excés d'informació a la nostra societat i les implicacions que té la seva destrucció.

Taller de reciclatge conceptual (2009-2010) tanca la sèrie entorn (entorns + contextos) per a fer una revisitación final a les últimes restes del meu arxiu personal i crear una obra totalment nova. Hi ha dos conceptes bàsics en aquesta sèrie; en primer lloc, l'abandonament ritual de tota una sèrie d'objectes acumulats al llarg del temps; en segon lloc, la contextualització de l'acte d'abandonar i dels objectes abandonats dins de la pròpia biografia personal, social i històrica. Taller... sorgeix a partir d'un treball en procés, basat en la fotografia del material recollit en el meu arxiu.

Paper mullat pretenia fer, fonamentalment, un reportatge fotogràfic d'imatges de papers, cartells, adhesius, diaris, etc., mig arrencats o tirats per terra en l'entorn urbà per fer una espècie de registre de la informació perduda o que no arribaria mai a cap destinatari.

A poc a poc, els vincles entre tots dos processos es van anar enllaçant fins a convertir-se en un únic procés format per múltiples parts que conformen una obra amb un abast més ampli, presentada en diferents formats.

D'altra banda, tot el material que provenia del meu arxiu i gairebé totes les obres creades al llarg del procés van ser destruïdes al final del mateix. Existeix una clara intenció transgressora en aquesta destrucció d'objectes i documents acumulats, pel valor que se'ls dóna en la nostra societat, ja que en l'anomenada “societat de la informació”, la informació és considerada riquesa i la nostra societat capitalista identifica riquesa amb acumulació; d'aquesta manera, el fet de destruir informació acumulada és destrucció de riquesa i té per tant una intenció política.

Paper mullat

Aquest treball en procés va començar el 2007 com a reportatge fotogràfic. El concepte bàsic era anar recollint imatges de papers, cartells, adhesius, diaris, etc., mig arrencats o tirats per terra a la ciutat, tant de Barcelona com altres llocs per on anava. Els continguts eren fonamentalment, encara que no exclusivament, de caire reivindicatiu, i fotografiar-los mig arrencats o fets malbé, era un tipus de metàfora de com aquelles reivindicacions, i les promeses que podrien haver-se rebut a canvi, eren paper mullat, una visió cínica però bastant realista de la realitat quotidiana.

Posteriorment, altres temàtiques es van afegir al reportatge. D'una banda, fruit del meu interès per la memòria històrica, havia estat documentant-me sobre determinats aspectes de la guerra civil espanyola -un tema que m'interessa a nivell personal-, i comptava amb fotografies de llibres, del centre d'estudis de la batalla de l'Ebre i del poble vell de Corbera d'Ebre, entre altres. Les expectatives que va aixecar la Llei de la Memòria Històrica i la posterior decepció que va causar la seva formulació van fer decidir-me a incorporar aquestes imatges dins d'aquests “papers mullats”.

Més endavant es van afegir fotografies de diaris, d'espais i d'objectes, de prestatges de llibres a diferents biblioteques, fotografies de tota mena de papers en les vies públiques... Sempre amb aquesta idea de l'excés i el efimereitat de la informació, un altre dels temes que he treballat en el passat.

Es van fer més de 3.800 fotografies d'aquesta part del projecte, abans de la selecció. La càmera utilitzada és una càmera digital de gamma baixa, una Nikon L10. Atès que la intenció d'aquest reportatge era anar captant les imatges oposades en qualsevol moment, volia una cambra senzilla i que pogués portar damunt en tot moment. L'opció per la baixa tecnologia és una constant en el meu treball i aquesta cambra complia tots els requisits.

Taller de reciclatge conceptual de paper

Aquesta part es plantejava com una última revisitació al meu arxiu de diaris i altra documentació que conservava. La documentació estava guardada en 9 caixes de 37 x 24 x 18 cm, que contenien diaris, papers, llibres, fulls de mà, postals i invitacions a exposicions, anotacions manuscrites, Dvds i algun vídeo. Les temàtiques eren diverses, des de política internacional, cultura, i altres temes que en el seu moment m'interessaven prou com per a conservar-los. El material estava datat entre principis dels 90 i l'actualitat, encara que hi havia algun material més antic, com una col·lecció de llibrets sobre política que conservava des de l'any 77-78.

La primera part del procés consistia en fer el registre fotogràfic de tots i cadascun dels documents conservats. Aquesta part es plantejava com una performance que podia ser realitzada tant a porta tancada com amb la presència altres persones, als qui aniria explicant què representaven els diferents materials, la qual cosa eren, el seu context, per què els vaig estar guardant tant de temps, etc, o contestar a les seves preguntes; potser podria conservar algun d'ells, si m'interessés, justificant-ho; també els assistents podrien quedar-se algun, si ho desitgessin i expliquessin el perquè –d'aquí la idea de presentar-la irònicament com a “taller de reciclatge conceptual”-, tot això amb una intenció performàtica. Una part dels documents ha estat reciclada després de ser fotografiat i una altra part ha estat intervinguda performáticamente.

Els canvis de les fisonomia de l'estudi també es van documentar fotogràficament.

La performance estava plantejada de tal manera que era alhora una fi i un mitjà. Una fi com performance duracional al llarg del temps, que podia ser visitada pel públic en diferents moments i un mitjà per a generar la documentació fotogràfica que s'utilitzaria en una fase posterior del projecte.

Sobre el material

El material utilitzat són les restes del meu arxiu, del qual m'he anat desfent des de 2000 en les meves performances, en total 9 caixes de material divers.

La societat actual genera més material escrit del que és possible assimilar amb el temps de què disposem. La idea que va conformar aquest arxiu va ser apartar tot allò que semblava interessant per a llegir-ho “quan tingués temps”, temps que mai va arribar. Cadascuna de les parts d'aquest procés performatiu de desfer-me de les diferents parts del meu arxiu implicava una última revisitación que em permetia recuperar aquell temps. L'última revisió permetia completar la destinació de l'arxiu i el del seu contingut, tot i que ja era obsolet.

La lectura de l'arxiu encara que en un temps decalado calma l'angoixa existencial de “no estar informat” però provoca una curiosa distorsió en el continuum temporal, perquè el que es llegeix va passar ja fa anys. Aquesta angoixa és una de les “creus” de les quals he parlat en altres dels meus treballs, i aquesta lectura decalada es converteix, per la seva falta d'utilitat, en diversió i, al no encaixar en el paradigma dominant, en subversió.

Sobre el procés

En un primer moment, el procés de treball amb els material dins d'aquest “taller” va seguir la mateixa dinàmica dels cartells enganxats en els espais públics, en els quals les diferents capes se superposaven, una informació amagava l'anterior, a més d'haver-hi trossos arrencats. Arribat a un punt, amb un cert nombre de capes, el conjunt adquiria volum i consistència, deixant de ser un pla bidimensional per a convertir-se en un objecte tridimensional. Fruit d'aquest primer procés van ser els murals i les creus realitzades amb els fulls de mà i invitacions a activitats culturals.

Tot aquest procés també va ser documentat fotogràficament.

En un moment donat, el procés va arribar a un punt d'inflexió conceptual, abandonant el model constructiu dels cartells en l'espai públic. A partir de llavors, els objectes construïts estarien determinats pel contingut del seu material constitutiu. Significat i significant tindran una estreta relació, els objectes intervinguts performáticamente serien “performatius”, passaran de la paraula a l'acció.

Paper mullat. El vídeo

L'última fase del projecte va ser la realització d'un vídeo amb les fotografies preses al llarg de tot el procés, unes 5.000. La intenció era plasmar físicament la sobreinformación de la qual parlo amb un vídeo muntat fotograma a fotograma a partir de les fotografies sobre una peça musical composta per mi, Le miroir (enfin) cassé.