Catch-as-catch-can, Taidepanimo. Lahti (Finlàndia) abril 2004
En aquesta acció vaig construir una "zona de joc per a nens" a partir de diferents papers que havia guardat en el meu estudi, mentre anava posant-los en el seu context personal, social i històric.
En aquesta acció volia parlar, sobretot, de la marca Barcelona, que ven tan de bé a tot el món, intentant situar-la en un context històric més ampli.
En primer lloc vaig fer una catifa amb uns fascicles sobre l'època que va de la proclamació de la República l'any 1931 fins a la fi de la Guerra Civil espanyola en 1939, que van ser editats al voltant de l'any 1976, en plena època de transició política i recuperació de la memòria històrica al nostre país. En aquesta primera part, vaig voler explicar als presents la història del nostre país, una història sovint desconeguda, després de quaranta anys de dictadura i, especialment, per l'amnèsia que va comportar la transició política espanyola, que cada vegada es revela menys "modèlica" respecte a allò que ens volen fer creure.
Després vaig prendre el programa oficial de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, en la qual vaig estar present, i vaig anar arrencant fulles, fent avions de paper i llançant-los cap al públic. Amb les targetes de visita que demostraven la meva participació en l'organització d'aquell fastuós esdeveniment, vaig anar construint castells de naips. Per ironies del destí, cada vegada que semblava construït aquell castell en l'aire, s'ensorrava, fins que em vaig veure obligat a enganxar les targetes amb cinta adhesiva, per sostenir-les.
Més tard vaig parlar del Fòrum 2004, que estava a punt de començar, desplegant un mapa editat per diferents col·lectius contraris a la seva celebració, portant jo mateix una samarreta amb la qual jo també mostrava la meva disconformitat amb l'esdeveniment i el seu esperit, que no veia molt diferent de l'esperit dels Jocs; un esperit que, havent-lo viscut des de dins de l'organització, era d'allò més allunyat del teòric esperit de l'olimpisme.
Mentrestant, anava parlant amb ironia de Barcelona, "la millor ciutat del món en la qual ser turista" (com a anècdota, al final de l'acció, un dels presents em va corroborar que opinava el mateix) i del que per a mi representava viure en una ciutat que era un circ permanent, una zona de jocs, un parc temàtic orientat al turisme i no als ciutadans.
Per a acabar, vaig penjar d'una de les parets de la sala la declaració de la República Catalana que va fer el President Macià, república que no tindria moltes hores de vida.
Documents històrics, testimoniatges dels grans fastos recents, en fi, papers, avions, castells de naips, tot va quedar allí, per a acabar en les escombraries.
Amb el suport de:
