El meu treball artístic durant els anys 2000 i 2001 es va centrar gairebé exclusivament en Sortir de l'armari (F34.1 / F60.5), una sèrie sobre la imagineria psicoterapéutica, basada en el meu propi tractament. Aquesta sèrie reuneix tant l'obra individual com les obres realitzades conjuntament amb Maria Cosmes sota el nom de Col·lectiu Stidna!.
Dins de les obres realitzades en el període citat cal esmentar tres que són la base de la línia de treball de contextos; d'una banda la intervenció urbana Terra de refugi III i per un altre les performances Deixalles de la memòria i Via Crucis; les dues primeres obres van ser realitzades juntament amb Maria Cosmes.
A Terra de refugi III (Barcelona, maig de 2000) construíem un pas zebra amb prospectes dels psicofàrmacs que havíem anat guardant, abandonant finalment al carrer el material col·leccionat. A Deixalles de la memòria (Palma de Mallorca, novembre de 2000) ens desfèiem de cartells i pamflets recollits per mi durant els 70's, d'entrades de concerts als quals assistim en els 80's i de prospectes de psicofàrmacs dels 90's. A Via Crucis (Cornellà, març de 2001) el material abandonat eren caixes dels medicaments que havíem col·leccionat al llarg de 4 anys.
Hi ha dos conceptes bàsics en la primera part d'aquesta línia de treball, contextos; en primer lloc, l'abandonament ritual de tot un seguit d'objectes acumulats al llarg del temps; en segon lloc, la contextualització de l'acte en si i dels objectes abandonats dins de la meva biografia personal, social i històrica. Aquest procés de contextualització fa que l'obra estigui molt més prop de la performance que de la instal·lació, ja que si bé de vegades hi ha un resultat permanent, la part més important és el procés conceptual que hi ha darrere d'aquest abandonament ritual, la contextualització i aquesta creació de nous entorns físics i psíquics.
En aquesta línia de treball hi ha una reflexió implícita sobre el document, perquè el document és la memòria dels què no tenim memòria, i en les implicacions que té la seva destrucció: es deixen enrere coses importants perquè ja estan fora del seu temps, per tallar els lligams emocionals que produeixen i evitar així ser retingut pel propi passat. Existeix una clara intenció transgressora en aquesta destrucció d'objectes i documents col·leccionats, pel valor que se'ls dóna en la nostra societat, ja que en l'anomenada “societat de la informació”, la informació és considerada riquesa i la nostra societat capitalista identifica riquesa amb acumulació; d'aquesta manera, el fet de destruir informació acumulada és destrucció de riquesa i té per tant una intenció política.
Una de les primeres conclusions obtingudes durant i després d'aquestes accions, és la constatació de com es pot arribar a establir un vincle amb els presents gràcies a participar d'una memòria comuna i unes experiències compartides o similars.
Dins d'aquesta sèrie que se centrava en un procés de destrucció, l'element fonamental era el fet de posar dins del seu propi context els diferents elements que anava destruint i el propi procés en si mateix, sent la destrucció ritual, per tant, el centre del treball artístic conceptual i personal. En totes les accions realitzades, anava deixant enrere, doncs, parts de la meva història personal que havia anat arrossegant durant molts anys.
La segona part d'aquesta línia de treball, entorns, forma part del mateix procés de resituación personal, per la qual cosa és lògic que les seves trajectòries es trobessin. El que diferencia a ambdues parts és l'enfocament; mentre que la primera se centra en la contextualització d'objectes i actes dins de la meva biografia personal, cultural i històrica, la segona ho fa en la recreació d'un entorn físic i vital. En aquesta part plantejo la noció d'entorn com un entorn cada vegada més immediat i més personal, més proper i més humà. La recreació d'un espai personal propi sorgeix en el moment en què començo a desfer-me a les meves performances d'objectes que havia estat acumulant al llarg del temps i que guardava en el meu estudi, el qual és també el meu entorn de treball, que ha anat d'aquesta manera veient modificar la seva fisonomia a poc a poc. Al llarg del temps vaig ser recollint en fotografia aquest procés de modificació contínua d'aquest entorn més immediat, fotografies que vaig emprar en alguna de les meves accions per crear i recrear aquest nou entorn personal.
La instal·lació F34.1/F60.5 al miau és un clar antecedent d'aquesta línia de treball. Aquest muntatge s'articulava entorn del JO (l'autor) i l'ENTORN (de l'autor), plantejat en dues direccions, una transversal que situava l'ENTORN enfront del JO i una altra longitudinal que desenvolupava cadascun d'aquests conceptes de forma evolutiva. Aquest JO entra plenament en la trajectòria de la sèrie F34.1/F60.5 mentre que l'ENTORN ho fa dins d'aquesta línia.
Sobre l'espai. Tot aquest material del qual parlo està al meu estudi. El meu estudi conté tot allò que jo vull tenir al meu al voltant. Ordeno -o més aviat reordeno- sovint el meu estudi, la disposició física dels elements indica una ordenació de preferències. El reordenar les coses potser sigui l'expressió de la recerca d'un ordre nou de les coses, d'un canvi d'interessos, o realment signifiqui que hi ha molta cosa inútil de la qual m'haig de desfer i que sempre vaig apartant a un costat o a un altre. Com no em desfaig d'això, ho vaig arrossegant i no desapareix. Pas molt temps ordenant l'estudi; de vegades sento com un llast el no tenir les coses acabades, no tenir-les documentades. També guardo molts papers en el meu arxiu, si necessito qualsevol cosa està aquí, però realment és un munt d'escombraries que vaig arrossegant, que em destorba.
Moltes coses del meu estudi estan mortes perquè no es mouen, no surten, no es gaudeixen. Potser aquesta sigui la catarsi que aquest procés pugui provocar, el final d'aquest ordenar etern, desfer-se per fi d'allò innecessari i tenir llavors espai i respirar; i les poques coses que quedin estaran vives. Abans de començar aquest procés mai havia pensat així del meu entorn.
Ordenar la ment. Abans pensava en les coses com a substitut de la memòria; no em desfeia d'elles perquè tenia por que fent-ho, es perdés la seva memòria, quan havia oblidat tantes i tantes coses. La por a oblidar és una por terrible, però pot ser pitjor aquesta inútil acumulació de objectos.
Carlos Pina, octubre 2003