Dins del treball que venia portant a terme des de l'any 2000, agrupat dins de la sèrie entorn (contextos i entorns), que se centrava en una tasca de destrucció ritual, l'element fonamental era el fet de posar dins del seu context els diferents elements que anava destruint i el mateix procés, sent la destrucció ritual, per tant, el centre del treball artístic conceptual i personal. En totes les accions realitzades anava deixant enrere parts de la meva història personal que havia anat arrossegant durant molts anys.
A poc a poc, aquesta dinàmica de destrucció i abandonament va anar donant pas a una nova, de treball constructiu. El meu treball artístic al llarg de 2005 ha anat ressaltant de forma inequívoca allò que es construïa sobre les restes del que anava destruint, més que el fet de la destrucció. D'aquesta manera, a partir del treball processual entorn... en procés, les restes de les meves accions van deixar de ser simples deixalles, per a convertir-se en instal·lacions o objectes que poden ser apreciats de dues maneres molt diferents, com a objectes artístics vàlids per ells mateixos i com a resultat final d'un procés performatiu, la qual cosa confereix a l'obra resultant una nova dimensió, que no existia en el meu treball previ.
En el procés performatiu Reconstrucció, s'afegien altres elements molt importants per a mi, com per exemple la construcció d'un objecte tangible però alhora d'un gran valor simbòlic, la bola del món construïda a partir de les notes del meu procés terapèutic personal, recoberta de figuretes de nens i nens, construïda amb l'ajuda de nens i adults. D'una banda, vull destacar la participació d'un grup de dones de mitjana edat en la realització de la primera part del procés, com a part d'una conferència-taller de performance que vaig impartir; però potser la fita més important d'aquest procés seriosa la manipulació de la documentació videogràfica de la segona part del procés per a crear una peça de vídeo-art, que té validesa per ella mateixa; una cosa semblant faria a l'hora de documentar la tercera part del procés, en el qual les imatges van ser editades seguint el temps que marcava la música que vaig emprar. En aquest moment, a més, es produeix un fet important, que és la recuperació dels meus orígens dins del món de l'art, que van ser precisament en el camp de la música electrònica; en aquest vídeo recuperava una obra composta entre els anys 1991 i 1994, que sempre he considerat com un dels meus millors treballs musicals, i que, coincidència o no, es titulava Mémoire.
Vull destacar aquesta inflexió, subtil però molt important, dins del meu treball artístic, que canvia la destrucció i l'abandonament dels elements que em lliguen al passat per la construcció d'una obra tangible, sense abandonar en cap moment, però, la seva intenció performàtica. En certa manera, aquest procés performàtic del qual parlo té una mica de procés xamànic, en el qual s'investeix als objectes creats a partir d'elements pobres o quotidians d'una dimensió simbòlica molt important, fruit precisament de l'acció. Per a mi, però, la importància d'aquesta inflexió està en el fet que és, sobretot, un procés personal.
Un altre element fonamental en aquests últims treballs, i que vull destacar especialment, és la presència cada vegada més notable de nens dins de les meves accions. Ja en la performance "Amb quin objecte?" els nens es van convertir en els principals protagonistes de l'acció, en primer lloc convertint-la en un procés interactiu amb les seves constants preguntes i, més endavant, condicionant totalment el desenvolupament de la performance i el seu inesperat final.
La innocència dels nens, que no tenen por de preguntar allò que veuen i no entenen, m'atreu especialment, perquè no he buscat el cripticisme en cap moment del meu treball performàtic; l'explicació de les meves accions formava també part de les meves accions, però, a vegades, calia preguntar. Per aquesta raó, he dedicat als nens les meves últimes accions, en les quals he volgut expressament que participessin.
També hi ha un element clau relacionat amb els nens que és el de deure de memòria cap a ells. Dins del treball de destrucció ritual i contextualització de les sèries contextos i entorns, ja es va fer patent l'existència d'unes experiències, d'unes vivències, d'una memòria, compartides amb persones pròximes a mi, tant geogràficament com generacionalment.
En aquests moments, en els quals les diferents línies de treball que he anat desenvolupant des de l'any 2000 fins ara, tendeixen a la convergència i al final d'aquesta llarga etapa de treball, vaig ordenant les diferents obres i revisant textos. Sóc molt conscient que hi ha obres que es repeteixen en més d'una línia de treball; per a mi no representa cap incongruència, més aviat al contrari, mostren com estan interrelacionades les diferents línies de treball, s'assenyala la continuïtat i la coherència de tot el treball que he dut a terme durant els últims cinc anys. Treball que no només s'ha desenvolupat en el terreny artístic, sinó, sobretot, en el personal.
I, per primera vegada, a Reconstrucció 2000-2005, l'obra ha estat presentada en forma de vídeo performance i instal·lació, per a deixar constància dels objectes creats dins d'aquest llarg procés artístic i personal, que no ha estat sinó un procés de destrucció per a la reconstrucció.
Carlos Pina, juny-desembre 2005